VIU I BEN VIU: Aquesta secció té com objectiu allotjar coses del sentir i del pensar: les meues poesies, assaigs, apuntaments, notes, treballs, etc. I intente restablir-lo a sovint.   Octubre 2021 “Mirar sants”   Això de “mirar sants” ve de molt arrere. Allà pel segle XIII els únics que sabien llegir eren els religiosos, la resta de persones estaven allunyades de la cultura i es mantenien en una situació d'analfabetisme o ceguesa a la llengua escrita que els relegava a una minsa posició de “tafaners” enfront del saber, que en aqueixos moments pertanyia a l'àmbit eclesiàstic. En aquells dies van sorgir les Bíblies per a pobres, en les quals hi havia uns dibuixos que plasmaven escenes del Nou Testament i que eren el mitjà principal que el poble utilitzava per a acostar-se a conèixer els relats bíblics. D'ací ve això de “mirar sants”, que venia a ser mirar les imatges que portaven els llibres. Doncs bé, jo de xicoteta mirava apassionadament els textos cercant els “sants” i recorrent les pàgines una a una a la recerca de belles imatges que il·luminaren la meua ja de per si copiosa imaginació. Mirava, incorporava el nou, triava, somiava i fins acariciava les fulles en les quals apareixien les il·lustracions que més m'emocionaven. Recorde dues imatges que m'acompanyen des de llavors. Una és la cara d'una princesa hindú que estava en un llibre anomenat Contes indostànics. La veia tan serena, tan suggeridora i tan bonica, que em feien vindre ganes de ser com ella. Tanque els ulls i és com si la veiés. L'altra apareixia en un llibre antic i magnífic que encara conserve: Contes de la iaia. La imatge és d'una bruixa a la qual els reis van oblidar convidar quan es va celebrar el bateig d'una de les seues filles. La bruixa es va enfadar tant que va llançar una terrible maledicció a la xiqueta: “Et condemne al fet que s'enamore de tu un gran guerrer que matarà al teu pare, a la teua mare i a les teues germanes el mateix dia en què es case amb tu!”. Les paraules tan dures il·luminades en el rostre dibuixat d'aquella dona em van produir una impressió que ha durat fins avui. Generalment, fins i tot ara, primer mire els sants i després els miracles. És a dir, primer les il·lustracions i després les paraules. I a vegades descobrisc que van plegats, a l'alimón, compassadament, secundant-se i trobant-se en cada racó, en cada coma, en cada sospir, en cada bategar. És com gaudir de dues lectures en una: la història i els dibuixos. Com un brindis d'imatges i paraules. Altres vegades sembla que hi ha dos fils que discorren paral·lelament, o que divergeixen, allunyant-se l'u de l'altre. Llavors em val més la pena llegir-los “per separat”, perquè note com un divorci entre el text i la il·lustració, no sent coherència més aviat que cadascun va a la seua. Com és sabut, les imatges tenen un recorregut molt més veloç que les paraules. Són com una foto que es cola dins sense mediar a penes res i no hi ha manera de deslliurar-te d'elles, encara que vulgues fer-ho. I és que entrar en el nostre món afectiu és molt més senzill que eixir, per això cal anar amb compte amb oferir als xiquets imatges pobres, violentes, estereotipades, confuses, tristes, alienes. Deixem que cadascú construïsca el seu imaginari amb llibertat i amplària, i que ningú envaïsca, furte o destruïsca el seu potencial imginatiu. La lectura d'imatges abans era una aportació nova al nostre imaginari en construcció. Però ara les imatges que ens arriben són tantes que ocupen quasi tot el lloc i es corre el perill que substituïsquen no sols a les paraules, sinó a les nostres pròpies imatges, en lloc de simplement proposar-los suggeriments o estímuls creatius. De fet hi ha tal cúmul d'oferta icònica que és difícil mantenir-se fermes i mirar cap a dintre per a cercar una veu pròpia, un color personal, una manera d'imaginar nova, sense ingerències, ni repeticions, nostra. Ens envolten els anuncis, les pantalles, els videojocs, els dibuixos animats, la informació, els estereotips proliferen i la publicitat cerca insaciablement un consum que és la seua raó de ser. També en els llibres per a xiquets, en els contes i els poemaris la il·lustració ha guanyat molt de terreny. En el duo de la paraula i la imatge, s'està esvaint la força del llegir i s'està potenciant el goig de mirar, encara amb el risc de perdre un acord que sabem que és necessari. Em pregunte com farem per a trobar un equilibri que no retalle les imaginacions, que òbriga pass als somnis genuïns, als invents particulars i a les imatges que nasquen directament de la nostra subjectivitat,