VIU I BEN VIU:
Aquesta
secció té com objectiu allotjar coses del
sentir i del pensar: les meues poesies, assaigs,
apuntaments, notes, treballs, etc. I intente
restablir-lo a sovint.
Juliol 2021
Practicant a l'escola infantil
En una ocasió, fa diversos anys ja, passejava
pel pati de la meua escola acompanyada per una
alumna que feia les seues pràctiques formatives
ací. Miràvem els xiquets jugar relaxadament i
parlàvem dels diversos esdeveniments quotidians
a l'aula i en el menjador. De tant en tant
alguns xiquets s'acostaven per a explicar els
seus jocs, ensenyar els seus invents o queixar-se
d'algun xicotet conflicte amb els companys. Jo
els anava escoltant i els deia el que pensava en
cada cas, intentant fer-ho breument i amb
claredat per a no interrompre massa el seu temps
de joc lliure.
La xica escoltava atentament els diàlegs que
mantenia amb els xiquets, volent captar tot el
que passava, a vegades fins prenia notes. I a mi
em semblava bé que ho fera, era la seua comesa
com a persona que vol aprendre un ofici:
observar, reflexionar, acudir als seus sabers
teòrics i a les seues experiències pràctiques,
dubtar, criticar, preguntar, provar…
En un determinat moment un xiquet es va acostar
amb la intenció de dir-me alguna cosa, però no
vaig arribar a escoltar-ho, sinó que ho vaig
girar i li vaig donar una suau espenteta
remetent-ho de nou cap al pati, el joc i els
amics. No van mediar paraules, ni del xiquet, ni
meues. Només el gest amb el qual l'allunyava del
meu.
Llavors vaig veure que la cara de l'alumna va
començar a oscil·lar entre expressions de
sorpresa, estranyesa, dubte, i oberta
desaprovació després. El cas és que es va posar
molt seriosa, va enrogir, va deixar de parlar i
es va dedicar a escriure en el seu quadern de
notes tot allò que li generava un malestar cada
vegada més notori. Intuint el seu desacord, li
vaig preguntar per què pensava ella que no havia
atès la demanda del xiquet i em va dir, amb
vergonya i nerviosisme, que havia de ser “perquè
em queia malament”.
-I no podria ser per alguna altra raó?, vaig
insistir.
-No, perquè a tots els has escoltat menys a ell.
-I creus que a hores d'ara jo em deixaria portar
tan tranquil·lament per un sentiment negatiu cap
a un xiquet sense intentar controlar-lo? I a més
davant de tu…
No va saber què dir i s'azaró bastant. Així que
li vaig explicar una cosa òbvia i que està
implícit en el nostre treball de mestres, encara
que no es comente tant com altres coses. Li vaig
contar que cada xiquet té una història, unes
característiques, uns punts reeixits i uns
altres no tan bons. I que per això no es pot
interaccionar amb ells d'una manera
estandarditzada, sinó que cadascú requereix una
forma particular. I això diu molt de l'escolta,
de l'atenció personalitzada, de la diversitat,
dels vincles, del seguiment i de la demanda al
canvi que fa el mestre a cadascun dels xiquets i
xiquetes.
Aqueix xiquet en concret, li vaig dir, prové
d'una família en la qual ell és i serà el primer
(i l'únic) fill, nét, nebot… De manera que des
que va nàixer ha gaudit de molts privilegis i
atencions, fins al punt que quan obria la boca,
els altres callaven per a escoltar el que
tinguera a bé dir. I així ha continuat sent, de
manera que la seua autoestima ha crescut
moltíssim i ell s'ha establit en aqueix paper
central, exigint alguna cosa semblança de
qualsevol persona que estiga al seu costat.
Demana i exigeix que se li escolte, encara que
porte ja una estona parlant, encara que estiga
parlant un altre, encara que siga l'hora del
conte, encara que s'estiga parlant d'un altre
tema, etc. La qual cosa li situa en un paper
bastant prepotent i li provoca conflictes amb
els altres, cosa que cal ajudar-lo a regular a
poc a poc.
Hem parlat sobre això ja moltes vegades, ell i
jo, amb el grup en classe i amb els seus pares.
De fet, tot el nucli familiar està fent l'esforç
de frenar-lo quan parla sense prendre's un
respir o quan atropella el parlar d'uns altres,
intentant fer-li entendre que ha de respectar la
paraula i el temps dels altres, però li costa.
Deixar un lloc de privilegi no és fàcil. No
obstant això és clar que li convé situar-se en
un lloc més real, més repartit, menys
centralitzat.
Quan em mira a mi, somriu seductorament i
comença a regalar-me els seus mil i un
comentaris. És el seu costum i com sent que el
que sale d'ell és una cosa bona, ho fa d'una
manera quasi automàtica. Però llavors jo he de
resituar-ho en la seua tasca de cercar la
descentración i el control de les seues paraules.
D'ací venia el meu aparent “no-escolta” en
aqueixa intervenció que tant t'ha estranyat. Li
veus sentit a tot això que et compte? Què penses?
-Sí, ho entenc. Creia que els xiquets, només per
tenir cinc anys, són tots semblants, però no és
així. Cadascun és diferent i requereix un
intervenció diferent. Ser mestra no és gens
senzill. Tinc molt a aprendre.
|