VIU I BEN VIU:
Aquesta secció té com objectiu allotjar coses del sentir i del pensar: les meues poesies, assaigs, apuntaments, notes, treballs, etc. I intente restablir-lo a sovint.
  

   Juliol 2021

 

Practicant a l'escola infantil

 
En una ocasió, fa diversos anys ja, passejava pel pati de la meua escola acompanyada per una alumna que feia les seues pràctiques formatives ací. Miràvem els xiquets jugar relaxadament i parlàvem dels diversos esdeveniments quotidians a l'aula i en el menjador. De tant en tant alguns xiquets s'acostaven per a explicar els seus jocs, ensenyar els seus invents o queixar-se d'algun xicotet conflicte amb els companys. Jo els anava escoltant i els deia el que pensava en cada cas, intentant fer-ho breument i amb claredat per a no interrompre massa el seu temps de joc lliure.

La xica escoltava atentament els diàlegs que mantenia amb els xiquets, volent captar tot el que passava, a vegades fins prenia notes. I a mi em semblava bé que ho fera, era la seua comesa com a persona que vol aprendre un ofici: observar, reflexionar, acudir als seus sabers teòrics i a les seues experiències pràctiques, dubtar, criticar, preguntar, provar…

En un determinat moment un xiquet es va acostar amb la intenció de dir-me alguna cosa, però no vaig arribar a escoltar-ho, sinó que ho vaig girar i li vaig donar una suau espenteta remetent-ho de nou cap al pati, el joc i els amics. No van mediar paraules, ni del xiquet, ni meues. Només el gest amb el qual l'allunyava del meu.

Llavors vaig veure que la cara de l'alumna va començar a oscil·lar entre expressions de sorpresa, estranyesa, dubte, i oberta desaprovació després. El cas és que es va posar molt seriosa, va enrogir, va deixar de parlar i es va dedicar a escriure en el seu quadern de notes tot allò que li generava un malestar cada vegada més notori. Intuint el seu desacord, li vaig preguntar per què pensava ella que no havia atès la demanda del xiquet i em va dir, amb vergonya i nerviosisme, que havia de ser “perquè em queia malament”.

-I no podria ser per alguna altra raó?, vaig insistir.

-No, perquè a tots els has escoltat menys a ell.

-I creus que a hores d'ara jo em deixaria portar tan tranquil·lament per un sentiment negatiu cap a un xiquet sense intentar controlar-lo? I a més davant de tu…

No va saber què dir i s'azaró bastant. Així que li vaig explicar una cosa òbvia i que està implícit en el nostre treball de mestres, encara que no es comente tant com altres coses. Li vaig contar que cada xiquet té una història, unes característiques, uns punts reeixits i uns altres no tan bons. I que per això no es pot interaccionar amb ells d'una manera estandarditzada, sinó que cadascú requereix una forma particular. I això diu molt de l'escolta, de l'atenció personalitzada, de la diversitat, dels vincles, del seguiment i de la demanda al canvi que fa el mestre a cadascun dels xiquets i xiquetes.

Aqueix xiquet en concret, li vaig dir, prové d'una família en la qual ell és i serà el primer (i l'únic) fill, nét, nebot… De manera que des que va nàixer ha gaudit de molts privilegis i atencions, fins al punt que quan obria la boca, els altres callaven per a escoltar el que tinguera a bé dir. I així ha continuat sent, de manera que la seua autoestima ha crescut moltíssim i ell s'ha establit en aqueix paper central, exigint alguna cosa semblança de qualsevol persona que estiga al seu costat. Demana i exigeix que se li escolte, encara que porte ja una estona parlant, encara que estiga parlant un altre, encara que siga l'hora del conte, encara que s'estiga parlant d'un altre tema, etc. La qual cosa li situa en un paper bastant prepotent i li provoca conflictes amb els altres, cosa que cal ajudar-lo a regular a poc a poc.

Hem parlat sobre això ja moltes vegades, ell i jo, amb el grup en classe i amb els seus pares. De fet, tot el nucli familiar està fent l'esforç de frenar-lo quan parla sense prendre's un respir o quan atropella el parlar d'uns altres, intentant fer-li entendre que ha de respectar la paraula i el temps dels altres, però li costa. Deixar un lloc de privilegi no és fàcil. No obstant això és clar que li convé situar-se en un lloc més real, més repartit, menys centralitzat.

Quan em mira a mi, somriu seductorament i comença a regalar-me els seus mil i un comentaris. És el seu costum i com sent que el que sale d'ell és una cosa bona, ho fa d'una manera quasi automàtica. Però llavors jo he de resituar-ho en la seua tasca de cercar la descentración i el control de les seues paraules. D'ací venia el meu aparent “no-escolta” en aqueixa intervenció que tant t'ha estranyat. Li veus sentit a tot això que et compte? Què penses?

-Sí, ho entenc. Creia que els xiquets, només per tenir cinc anys, són tots semblants, però no és així. Cadascun és diferent i requereix un intervenció diferent. Ser mestra no és gens senzill. Tinc molt a aprendre.