VIU I BEN VIU:
Aquesta secció té com objectiu allotjar coses del sentir i del pensar: les meues poesies, assaigs, apuntaments, notes, treballs, etc. I intente restablir-lo a sovint.
  

Setembre 2020

                                                            

L'aixovar de la mestra


Fa uns mesos la meua amiga Virginia em va contar que tenia una sèrie de coses que anaven amb ella a totes les escoles per les quals havia passat al llarg dels anys. Es tractava de coses cuidades, reunides a poc a poc, belles, útils. Ella cridava afectuosament al conjunt: “l'aixovar de la mestra”. Una era una pissarra en forma de tríptic que usava de mil maneres, una altra un preciós cobertor de boixets, atuells de ceràmica per a la cuineta, nines de drap, bressols de fusta, també hi havia un llibrell per a fer pa, bossetes de te i tasses per a prendre infusions en les entrevistes de pares. I bastants coses més. M'imagine l'agradables que resultaran les seues classes vestides amb totes aquestes perles. I l'ambient que es crearà a partir d'aquests elements de joc, relació i plaer.

D'altra banda aquesta setmana m'ha arribat per correu un regal, un llibre entranyable que es diu: “Amb contes he remat” i ha sigut escrit per una altra bona amiga: Elisabet Abeyà, mestra i escriptora. En el seu text parla de moltes coses interessants, entre les quals nomena, (quina coincidència!), a “els objectes que ens acompanyen a les mestres”, valorant-los encaridament i definint-los d'una manera semblant a com el feia Virginia. És a dir, com a objectes ajudants, amables i atractius.

Elisabet conta que alguns dels objectes que usava per a contar contes, eren: les primeres sabates dels seus fills, dues ampolletes de cristall que utilitzava per a contar el conte de “Els dos bessons”, un espill xicotet, una pinta de fusta, un capell verd, una branca de romer… Mentre les escoltava a elles pensava en el meu propi aixovar com a mestra, tan copiós i sentit com el seu, encara que molt diferent en el seu contingut, com a diferents som cadascuna de nosaltres.

El diccionari ens diu que l'aixovar és “el conjunt de robes, mobles, joies, etc. que aporta la dona en casar-se”. Doncs bé, l'aixovar de la mestra vindria a complir el paper de proveir-se de coses eficaces, segures i fidels. Seria com posar-se un abric folrat de recursos per a facilitar-nos el dia a dia a l'escola, com impregnar l'ambient amb el nostre perfum, particularitzar-lo, ruixar-lo d'afecte.

El que és clar és que segons siga el mestre o la mestra, l'aixovar serà diferent. I és que els elements que utilitzem els mestres diuen molt de nosaltres mateixos, del nostre estil, de la nostra línia educativa, de la nostra formació i les nostres experiències. Hi haurà qui òmpliga el seu aixovar d'elements naturals, de llibres, de jocs, de música. Hi haurà qui només considere imprescindible el seu ordinador. Hi haurà aixovars minimalistes i aixovars barrocs. Aixovars didàctics i aixovars artístics. Però em costa treball creure que hi haja algun mestre en el món que entre a la seua classe sense res a les mans, sense algun present personal per a compartir amb els xiquets.

En el meu cas, parlaré d'un aixovar variat, colorista i abundant, perquè jo necessite tindre a la vista coses belles per a convidar als xiquets a apreciar-les. Necessite disposar de materials poc estructurats per a demanar als xiquets al fet que els juguen i els posen en ordre: pedres, caragols de mar, fustes... Necessite envoltar-me de records per a poder-los explicar, de músiques per a ballar, de llibres per a llegir. Amb el temps la meua col·lecció d'objectes acompanyants, ha anat creixent, així que tinc un aixovar tan gran que costa de guardar, però és “gaudible” i bell, i transforma la meua aula en un lloc habitable, seguritzador, bonic, alhora que sorprenent i aventurer.

En el meu aixovar, a més del ja comentat, hi ha coses que sent com a necessàries, però que pertanyen més al terreny del simbòlic, de l'afectiu, dels records. Una d'elles és una xicoteta manta de quadrets de llana de colors que va portar David i que havia sigut teixida per la seua àvia. La utilitzàvem per a embolicar el conte que llegíem cada setmana “perquè no es refredara”. Una altra cosa és l'orella verda que em van enviar des del Museu de Van Gogh, Javier i Ange. Aquesta orella em serveix per a explicar als xiquets que vull escoltar-los, que m'interessa el que hagen d'explicar-me. Un altre és una falda llarga plena de butxaques en els quals fique paraules amb les quals m'invente històries.

En el meu aixovar hi ha moltes coses més, però estan repartides per la meua casa, perquè formen part de la meua vida. En realitat, quan comença el curs el meu “aixovar base” està disposat i exposat a l'aula per a ús i gaudi dels xiquets que l'habitaran. Però després, si les converses o les curiositats ho requereixen, aniran visitant-nos altres objectes del meu aixovar personal, que aportaran als xiquets nous sabers sobre els assumptes en què estan interessats, amb la força de la meua implicació personal inevitable i amb el feliç afegit que ells li posen i que a mi m'encanta: “Cura, que no es desbarate això, que és de la seua casa”.

I és que els aixovars de les mestres són un recer, no sols per a elles, sinó per al grup en el seu conjunt. Son com una pell que recobreix els vincles que es creen entre els xiquets i elles, com un vestit calent per als moments entranyables, com un llaç per a les relacions, com un aperitiu per al saber i com un despertador per a les fantasies.

Quina sort haver tingut tan bon aixovar!